Sfamília

dilluns, de juliol 08, 2024

DIUMENGE XIV DURANT L’ANY

Primera Lectura: Ez 2, 2-5
Salm: 122
Segona lectura: 2Co 12, 7-10
Evangeli: Mc 6, 1-6
(clicant sobre la imatge s'accedeix on és publicada)

1. Força i feblesa. Els paràmetres de Déu no són els nostres.

No sabem a què es refereix Pau quan parla d’una espina clavada a la carn. Potser es refereix a la malaltia que explica en la carta als Gàlates? En tot cas el progrés del món cap al Regne no depèn del poder de l’apòstol sinó de la gràcia i de la recepció d’aquesta gràcia per part del creient que, pel baptisme, és apòstol. L’apòstol no es predica ell mateix sinó Jesucrist. Si l’actuació de l’apòstol provoca una admiració que es queda en ell mateix i no passa cap a Jesucrist no anem bé. Si l’església es presenta com absolut no anem bé. L’únic absolut és Déu.

2. Jesús també ha d’assumir la seva feblesa.

Jesús no pot vèncer les resistències de tothom a la novetat del Regne de Déu, on tot va al l’inrevés del món. Ja en el capítol 3 l’evangelista presenta la primera topada de Jesús amb els fariseus i els herodians (3,1-6), i la topada amb la seva família (3,21-23), avui l’evangeli ens diu que els seus compatricis que no poden acceptar que el fill del fuster els pugui donar lliçons. Això el disgusta més que l’enemistat dels adversaris politico-religiosos. Jesús se sorprèn i comença a assumir que aquest refús o incomprensió s’anirà accentuant en cercles cada cop més propers, també en els deixebles, Pere inclòs; recordem l’episodi del rentament dels peus.

3. Aproximació a la nostra realitat.

Ho tenim cru per anunciar l’evangeli. La concepció bancària de la realitat ho fa molt difícil; encara més que els nostres propis pecats. Una nova evangelització no ha d’anar pel camí d’ensenyar dogmes i preceptes morals, sinó pel camí de la vivència de la caritat amb tothom, assumint les contradiccions entre l’evangeli i la realitat i donant la raó a l’evangeli. Al mateix temps cal, i molt, un renovat interès per la pròpia formació, sobretot en sagrada escriptura. Finalment una pregària constant i poc rutinària.

4. Les virtuts de l’evangelització.

Paciència, fermesa, humilitat i constància. Paciència per no crear cap frontisme religiosopolític. Fermesa per no deixar-nos endur de manera acrítica per l’ambient i la moda. Humilitat suficient per acollir i valorar en positiu tot allò que en el món i en les altres religions hi ha de llavors del Regne. Constància per seguir oferint Jesucrist, viscut i celebrat en l’església, com única alternativa humanitzadora, sense polemitzar ni desqualificar qualsevol altra alternativa.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

FULL DOMINICAL 07/07/2024

dilluns, de juliol 01, 2024

MISSA DEL DIUMENGE XIII DE DURANT L’ANY. 30/06/2024

Benvolguda família de famílies, germans i germanes! Amb quina força ressonen les paraules del llibre de la Saviesa: ”Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida”. El nostre Déu, no és un Déu de morts, sinó de vius. Per tot això, la mort no pot tenir l’última paraula, perquè Déu l’ha vençuda amb l’amor vessat a desdir amb el seu Fill Jesucrist, nostre Senyor. Sant Pau ens ho recorda en la seva carta als cristians de Corint, quan els explica el sentit de la col·lecta en favor de l’església de Jerusalem: Jesucrist, que era “ric, es va fer pobre per nosaltres, per enriquir-nos amb la seva pobresa”. Amb paraules i fets ens ha ensenyat el significat de la veritable igualtat i de l’amor fratern”: “allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells, i si un dia els sobra a ells que supleixi el que us farà falta a vosaltres”.

Fixem-nos com en l’Evangeli d’avui, se’ns presenta Jaire, un dels caps de la Sinagoga, imatge de l’antic Israel, que s’apropa amb humilitat a Jesús, amb qui arriba la renovació, la vida nova pel poble de Déu. Se li llença als peus i suplica que imposi les mans a la seva filleta que s’està morint. Jaire confia que amb aquest gest, signe del do de l’Esperit, d’alè de vida, que ja trobem al començament de la història del poble de Déu, la seva filla es curarà. Jesús acompanya a Jaire fins a casa seva: Déu no abandona mai al seu poble. Però al mateix temps, hi ha una dona, impura segons la Llei per les hemorràgies que pateix, que no pot apropar-se a ningú, ni a Déu, i que com Jaire, s’adona que la Llei no cura, no dona vida. Aquesta dona ha sentit parlar de Jesús, d’algú que porta una bona notícia de salvació. Ell sí pot curar-la, donar-li nova vida. I s’apropa a ell, amb fe, reconeixent la seva indigència. La dona toca Jesús, però al mateix temps la seva vida és tocada per Jesús, que sent com el mal desapareix. També la filla de Jaire és tocada per Jesús: li dóna la mà i li diu: “Talita, cum” que vol dir: Noia, aixeca’t. I a l’instant s’aixeca i es posa a caminar. La nena havia mort, però Déu té el domini sobre la mort i pot fer que sigui només una situació temporal, com la d’aquell que dorm i després es desperta. Jesús, una vegada més ens mostra que és l’únic que pot aixecar, ressuscitar el poble que està morint, representat en la dona malalta i en la filla de Jaire.

Benvolguts/des! La conclusió és que per poder rebre la seva salvació ens cal tenir fe: “Tingues fe i no tinguis por”, li diu Jesús al cap de la Sinagoga. Hi ha moltes persones colpejades per la vida, que no tenen ningú que els faci costat, que pateixen en carn pròpia, o en la d’un familiar o amic proper la duresa d’una malaltia, que provoquen rebuig i solitud. Demanem-li al Senyor, que davant aquestes situacions, obrem amb saviesa de cor, servint el germà malalt, acompanyant-lo, anant al seu encontre, solidàriament i sense jutjar-lo. L’Església defensa la vida, tota vida i enfront l’aplicació deliberada de l’eutanàsia, defensa la promoció de les cures pal·liatives. No siguem com els fariseus de l’evangeli, que fins i tot se n'enriuen, ans al contrari, fem nostres, amb tota humilitat, tant per rebre-les com per compartir-les, les paraules de Jesús, adreçades a la dona malalta: “Filla, la teva fe t’ha salvat”; i a la filla de Jaire: “Noia, aixeca’t”. Que aquesta Eucaristia ens hi ajudi!