La pàgina de les benaurances és foc que
abranda, perquè ens diu allò que és la felicitat segons Déu. I com obtenir-la.
Perquè descriu i ens revela, més que qualsevol
altra pàgina del Evangeli, la autèntica i profunda identitat de Jesús.
Al principi podríem pensar que aquestes
paraules exaltin la desgràcia, perquè pot semblar que Jesús amb aquestes
paraules vulgui lloar la desgràcia: Jesús li diu feliços a aquells que son
pobres, aquells que ploren, aquells que son perseguits.
S’està mofant de nosaltres? Els pobres, els
qui ploren, els perseguits... no son feliços! És més, viuen una tristesa ben
profunda. Si ho llegim així, ens arriscaríem a que la gent pensi que el
cristianisme exalta el dolor i ens convida al patiment i a la resistència. Com
si Jesús ens demanés que baixem el cap i que seguim endavant aguantant totes
les misèries. En fi, com si a Déu li agradés la resignació.
No, no és així. A Déu no li agrada el dolor i
no ens convida a la resignació.
Fixeu-vos: quan Jesús parla de la felicitat,
ho fa fent servir el verb al futur, perquè per ser feliços hem de mirar cap al
futur. I hem de viure segons una determinada lògica, encara que ens costi
dolor, i aquesta lògica és el camí correcte per entrar en la felicitat de Déu.
-
Feliços els pobres en l'esperit, perquè el
Regne del cel és per a ells.
Feliços aquells que experimenten les seves
limitacions sense ignorar-les, minimitzar-les, emfatitzar-les. Feliços aquells
que saben que les respostes a les moltes preguntes que sorgeixen del nostre cor
no estan dintre de nosaltres, sinó fora, en Déu. Feliços aquells que no viuen
d’aparences, pretenent semblar ser millors del que són, sinó que tenen el
coratge d’acceptar fins i tot les seves ombres, d’experimentar la pobresa
interior, perquè només així es pot deixar espai a Déu.
Feliços els qui estan de dol, perquè vindrà el
dia que seran consolats.
Feliços aquells que no passen el temps
queixant-se, aquells que no se senten perseguits per Déu o pels altres, aquells
que no viuen passivament la tristor. Feliços aquells que es deixen consolar, i
no compadir. Aquells que saben relacionar-se amb els altres per no quedar-se
sols. Que miren més enllà del patiment que experimenten, perquè el patiment no
té l’última paraula.
Feliços els humils, perquè ells posseiran el
país.
Feliços aquells que sempre veuen l’aspecte
positiu de les coses i fan servir paraules i pensaments de pau, de mansuetud.
Sense deixar-se enganyar, sense ser víctimes passives. Feliços aquells que
sempre cerquen la unitat i no la divisió, aquells que construeixen ponts en
lloc de erigir murs, perquè posseiran la terra, una terra habitada, en lloc
d’un cementiri desert.
Feliços els qui tenen fam i set de ser justos,
perquè vindrà el dia que seran saciats.
Feliços aquells que no cedeixen a les moltes
injustícies que sorgeixen de l’ànima humana, inclinada a les tenebres. Feliços
aquells que no cometen injustícia i procuren ser rectes davant Déu i davant els
homes.
Feliços els compassius, perquè Déu els
compadirà.
Feliços aquells que, com Déu, miren la misèria
des del cor, aquells que no jutgen sense pietat ni a ells mateixos ni als
altres, aquells que exigeixen responsabilitat i coherència, però no fan de la
justícia un ídol.
Feliços els nets de cor, perquè són ells els
qui veuran Déu.
Feliços aquells que no veuen el mal a tot
arreu, aquells que no apliquen la malicia als seus judicis, aquells que no
viuen en l’engany, perquè per veure Déu necessitem un cor transparent i pur,
com el seu. Una mirada tèrbola no veurà mai la mirada de Déu.
Feliços els qui posen pau, perquè Déu els
reconeixerà com a fills.
Feliços aquells que no cedeixen al odi i a la
violència, aquells que construeixen la pau des del seu propi cor, aquells que
no es deixen devorar per la ira.
Feliços els perseguits pel fet de ser justos,
perquè el Regne del cel és per a ells.
Feliços aquells que assumeixen la seva pròpia
responsabilitat i no la carreguen als altres, aquells que tenen el coratge de
pagar fins al final per les seves decisions i també per als seus propis errors.
Feliços aquells deixebles que no reneguen de la seva fe per la por. –
Aquest és el Jesús que morí perquè visqué aquestes benaurances fins al final.
Y ara, ens toca a nosaltres, si volem. Dia rere dia, de mica en mica, podem acollir aquestes benaurances per convertir els nostres cors, per convertir-nos nosaltres mateixos i per millorar el món en el que vivim.
Paolo Petrolillo, diaca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge