Benvolguda
família de famílies, gns./nes: Si diumenge passat contemplàvem com Jesús, conduït per l’Esperit
sant al desert, era temptat pel maligne, com a home que era, i experimentava i
vencia les temptacions universals del tenir, del poder i del prestigi, aquest
diumenge es subratlla la seva condició divina, Fill de Déu. En tots dos casos,
Jesús els afronta ben unit al Pare, pregant.
Per Jesús la pregària és fonamental. També ho hauria de ser
per nosaltres. Per pregar,
Jesús acostuma a retirar-se i pujar a la muntanya,
lloc de la presència del Pare. I és en aquest diàleg amb Déu, “mentre
pregava” que es transfigura “es
trasmudà l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant”. Els deixebles, que com a
Getsemaní, s’havien adormit, en desvetllar-se, contemplen la glòria de Jesús, és a dir, experimenten la “presència de Déu”. Certament, només des del desvetllament i la vigilància podem ser capaços de copsar a
Déu present en les nostres vides i en el nostre camí. La seva glòria és
refermada per Moisès, aquell que rep
la Llei del Senyor; i d’Elies, el profeta per excel·lència de
l’antiga aliança. Ambdós parlen amb
Jesús, del seu traspàs, que havia de
succeir a Jerusalem. Pere, desconcertat exclama: ”Mestre,
que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a vós, una per a
Moisès i una altra per Elies”. Són paraules que expressen l’anhel de plenitud, de sentit
i felicitat que cerca tot ésser humà.
Però
encara no ha arribat la Pasqua. De la
muntanya del Tabor a la del Calvari, Jesús ja
havia anunciat als seus deixebles que havia de pujar a Jerusalem, on
patiria l’escarni i la tortura i on
moriria a la Creu, També els havia dit que havien de prendre cadascú la seva
creu i seguir-lo. Segurament no l’havien entès, però ells, i ara nosaltres, hem
de fer amb Jesús aquest camí quaresmal, des de la nostra realitat, potser també
ferida, que arribarà, sí, a la Pasqua, però passant per la Creu. El núvol que
els cobreix amb la seva ombra manifesta que en Jesús s'acompleixen totes les
promeses: ara és ell la tenda de la trobada de Déu amb l’home. La veu de Déu el
proclama fill escollit i ens mana que l’escoltem: “Aquest és el meu Fill, el meu elegit:
escolteu-lo”. Quan la visió desapareix, Jesús queda sol amb
els seus. Tornem al camí de la fe, que neix de
l’escolta, de la pregària, que convida a
fer un seguiment fidel, com a pelegrins-portadors d’esperança i de vida al
nostre entorn, perquè Jesús és l’àncora, la font de la nostra esperança que no
defrauda.
Avui escau el dia del Seminari, el cor de la nostra diòcesi, que precisament porta per lema “Sembradors d’esperança” on persones joves discerneixen si la seva vocació és donar la seva vida del tot al Senyor i a la seva Església. Preguem per ells i ajudem en allò que puguem.
Benvolguts/des: Com ens diu St. Pau, som pelegrins d’esperança, que abraçats a la creu, hem de caminar amb Crist cap a Jerusalem, escoltar-lo, deixar la nostra terra amb les seves seguretats, com Abraham, ser església en sortida, i obrir-nos a una vida arrelada en l'amor, la fe i l'esperança, que transcendeix els sentits, que ens fa més humans, perquè cerca el bé, la pau, la justícia, la veritat i obra amb misericòrdia. I és que som “ciutadans del cel, que caminem cap al Pare, amb la llum de Crist i guiats pel seu 'Esperit”.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge