«Estimats: S’ha revelat l’amor de Déu, que vol salvar tots els homes». Avui és la nit en què s’ha manifestat on pot arribar l’amor de Déu que vol salvar tota la humanitat.
Avui és la nit en què brilla una llum, una gran
llum, perquè la humanitat restava a les tenebres, al país tenebrós. Aquesta
llum esclatant ha desfet la tenebra de la nit de la humanitat: la nit del
sense-sentit, de la impotència de veure que el mal sempre venç, la desesperança
que la mort té l’última paraula.
Aquest infant, nascut volgudament en un lloc
humil, en un lloc on res és important, només aquella nova vida, és Emmanuel,
Déu-amb-nosaltres. Aquest amor s’ha manifestat amb l’assumpció per part de Déu
de la naturalesa humana. Jesucrist és la plenitud de la revelació de Déu. La
seva humanitat esdevé lloc de trobada entre Déu i els homes, la seva carn és la
porta que uneix les dues realitats, la comunió de vida i amor de Pare, Fill i
Esperit Sant i aquell ésser creat a la seva imatge. El creador esdevé creatura,
la divinitat s’amaga darrera la humanitat; aquell que és inabastable, ara es fa
petit i indefens. El qui era ric, s’ha fet pobre per enriquir-nos amb la seva
pobresa.
Quin misteri tan gran, el de Nadal: com pot
contenir la humanitat a la divinitat? Per això, «canteu al Senyor, un càntic
nou», perquè Ell ve a fer-ho tot nou, a restaurar allò que havia de ser al
principi: «un poble ben seu, apassionat per fer el bé». Però el mal i el pecat
de l’home va truncar aquesta voluntat de Déu. Allà on Adam va caure i va
desobeir Déu enduent-se amb ell tota la humanitat a les tenebres, Jesús ve a
il·luminar amb la llum de la divinitat tota la humanitat.
Per això, si us fixeu en moltes de les icones
orientals sobre la Nativitat, Jesús surt en una menjadora que sembla més un
sarcòfag i si se li suma que l’infant Jesús està faixat de manera que sembla
gairebé una mòmia, podem veure quina és la missió d’aquest infant que neix, que
porta la insígnia de príncep a l’espatlla, la insígnia de la seva entrega fins
a una mort en Creu. Fins aquí arriba l’amor de Déu. I la seva vida serà
revelació de Déu, d’aquest Déu que encara era molt desconegut per als
israelites, i per tant, caminaves a les tenebres, sense saber que el Déu que
adoraven era una comunió de persones, sense saber que el pla d’aquest Déu era
fer-se un de nosaltres.
Ara bé, com és que al cap de més de dos mil
anys, el món sembla novament sumit en les tenebres? Quan ens en sortirem de la
crisi del Covid? Fins quan pujarà el preu de la llum i els aliments? Quantes
guerres més haurem de viure?
És que de mal, n’hi haurà fins al final dels
temps ―ja ens ho diu el llibre de l’Apocalipsi― però la llum de Crist, és a la
porta de cada cor, trucant; trucant, sí, a la porta del teu cor. Nit i dia com
un captaire en un portal del carrer esperant que li obris la porta. Volem un
canvi a la nostra vida, que tants cops sembla gris, tenebrosa? Obrim la porta
perquè entri. Però prenem-nos-ho seriosament, perquè en això ens hi va la vida.
Ens hi va una vida fosca, sense sentit, o una vida plena, una vida divina,
perquè compartirem la vida de Crist, com la sarment comparteix la saba que li
dona el cep.
Tindrem aquests dies moltes coses a fer, dinars, sopars, trobades, tot això amb mesura i responsabilitat, però no ens podem deixar engolir per la immediatesa i l’activitat. Busquem moments de pregària, moments per obrir el nostre cor al Senyor. Posem-nos davant el pessebre, meravellem-nos d’aquesta obra tan gran que fa el Senyor per nosaltres. Demanem amb força que puguem obrir la porta del nostre cor perquè entri Jesucrist, perquè ho faci tot nou, perquè puguem cantar el càntic nou, el càntic d’aquell que es meravella per tot allò que Déu fa a la seva vida.
Volem
que aquesta gran llum arribi a tothom? Que es compleixi en cadascú de nosaltres
les paraules de st. Pau: que faci de nosaltres «un poble ben seu, apassionat
per fer el bé». Un poble apassionat per fer el bé. I el bé, només el pot fer un
cor on hi habita el Senyor. Serem tan apassionats que deixarem entrar
definitivament Déu al nostre cor i que Ell ho faci, que ens tregui dels nostres
esquemes? Llum esclatant, Déu fet home, cor nou que canta el càntic nou… el món
necessita de tot això. Siguem nosaltres el cor del món, el qui bombeja la
bondat a tot el cos, humils com l’infant Jesús en una establia, però audaços, perquè
portem la vida de Crist a les venes, el foc de l’Esperit que ens empeny.
Joan Hernàndez, prevere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge